Les ‘Poderoses’ raons d’Alejandro Mañas

‘Poderoses’, de Alejandro Mañas
La Capella de l’antic Asil
Carrer el Camí 42, Alcoi (Alicante)
Hasta el 30 abril de 2021

SOM PODEROSES

La Capella de l’Antic Asil d’Alcoi és el lloc on es pot visitar l´exposició ‘Poderoses‘, de l’artista Alejandro Mañas García (Castelló, 1985). L’espai escollit és una antiga capella neogòtica construïda l’any 1893. Un lloc religiós, d’antigues lloances, pregàries i agraïments, i que a l’actualitat, l’ajuntament d’Alcoi ha destinat com a espai d’exposicions temporals d’art contemporani. L’ambient religiós perviu en la seua decoració i amb l´estètica de temps passats, i aquestes combinen i conjuguen amb el que l’artista ens vol mostrar mitjançant les seues obres.

Poderoses és un homenatge a les dones sàvies, a unes dones que, tot i les dificultats patriarcals d’un context més que hostil, propi dels temps que els va tocar viure, van saber des de la seua intel·ligència i coneixement fer front als designis imposats sobre els seus cossos i les seues veus. Unes dones, que acompanyades per la religió, trobaren el camí de la llibertat mitjançant la lectura i l’escriptura, virtuts que sols podrien cultivar en l’interior dels convents, allunyades de les obligacions patriarcals del matrimoni i la maternitat, la qual en la majoria de les ocasions les podria portar a la mort.

Les veus de les dones sempre han sigut qüestionades i continuen estant qüestionades. Els nostres discursos, sempre van acompanyats d’un o diversos interrogants. La mitologia clàssica grega i romana, carregada d’herois misògins, no sols segrestava i violava a les dones, sinó també, les feia callar. La nimfa Eco és un altre exemple trist. Eco fou una nimfa de la mitologia grega educada per les Muses. Mentre cantava, la seua veu era escoltada amb plaer per Hera, l’esposa de Zeus, moment que aquest aprofitava per ser-li infidel. Hera ho descobrí i el càstig recaigué sobre la nimfa Eco prevalint el privilegi patriarcal de la promiscuïtat. Hera rebutjada i humiliada constament per Zeus, castigà a la nimfa Eco a no tenir control sobre les seues paraules, a que aquestes no pugueren ser ben escoltades per l’eco de fons, produït quan l’ona sonora es reflecteix perpendicularment en una paret. La nimfa Eco i el silenciament de la seua veu és equiparable al silenciament de les veus femenines al llarg de la història, apagades i recloses en les voreres del coneixement. El feminisme ha fet que els ecos deixen d’escoltar-se, que els crits units de totes les dones, carregats de sororitat i a favor de la igualtat, ixquen al carrer i que les genealogies feministes, oblidades i menyspreades, es reconstruïsquen amb veus fermes.

El protagonisme de les dones en la història ha romàs en l´oblit perquè el coneixement ha estat escrit des de veus i ments patriarcals. Màrtirs dels cristianisme primitiu preconstantinià foren Santa Àgueda, Santa Tatiana i Santa Llúcia, entre moltes altres, les quals patiren en els seus propis cossos, càstigs, violacions i assassinats en base al seu sexe i gènere. A Santa Àgueda li foren arrancats el pits, mentre que a Santa Tatiana, diaconessa de l’església primitiva, i Santa Llucía, posterioment considerada a l’època medieval patrona de la vista, foren decapitades. Aquestes dones i moltes altres, s’allunyen de l’ideal de les dones de l’època romana, silenciades i a l’ombra del seu pare o marit. Les seues veus i conviccions religioses, fermes i clares, no es deixaran apagar pel martiri i el suplici de la violència física sobre els seus cossos. Defensant les seues idees i la llibertat que el cristianisme primitiu les proporcionava al rebel·lar-se contra el matrimoni, es negaren a obeir les ordres paganes i els manaments dels magistrats romans que optaren per fer dels seus martiris i de la violència sexual sobre els seus cossos, uns escarnis públics i moralitzadors per a la resta de dones que pugueren atrevir-se a desobeir la veu de l’autoritat masculina. Sols així es podria reconduir a les dones pel bon camí.

Pablo de Tarso, jueu que parlava en grec, nascut al voltant del segle I d. C., fundador de comunitats cristianes, evangelitzador de nombrosos territoris, martiritzat en Roma on la tradició diu que en el mateix lloc que Sant Pere i en la mateixa data, un 29 de juny però d’any diferent, probablement cap el 67 d. C. i també conegut per la seu opressió cap a les dones, en la I Carta als Corintis imposà front la rebel·lió de Lilith i la curiositat d’Eva, el silenci i l’obediència de les dones als marits amb les següents paraules:

(..) Vull que sapigueu que Crist és el cap de tot home, com l´home és el cap de la dona. I Déu és el de Crist”^[1].

“Les dones han de callar en les esglésies, perquè no tenen permés parlar allí, sinó que han d’estar sotmeses, com ho diu també la Llei. I si desitgen instruir-se en algun punt, han de preguntar als seus marits quan estiguen a casa. Doncs és cosa indecorosa en una dona parlar en l´església”.^[2]

Amb la llibertat de religió en tot l’Imperi romà decretada per l’emperador Constantí l’any 313 amb l’Edicte de Milà, l’església començà a institucionalitzar-se sota privilegis i dominis masculins. De les dones sols s’esperava que foren mares. Per aquest motiu van ser esborrades com a deixebles i apòstoles de Jesús. La Verge Maria era l’únic exemple a seguir. La resta passaren a ser prostitutes, com ho havia sigut Maria Magdalena i com després serien considerades Maria Egipciaca o Tais. El silenci imposat a les dones, fou una penitència. L’interior dels convents seria un dels pocs espais de poder i l’única alternativa intel·lectual on les dones trobarien l’ansietjada llibertat mitjançant les seues paraules i escrits, perquè a l’espai exterior, quedarien subordinades en tots els àmbits de la seua vida.

L’alemanya Hildegarda de Bingen (1098-1179) fou la desena dels seus germans i per aquest motiu fou “entregada” com a delme a l’església en complir vuit anys. Coneguda també com la sibil·la del Rin i com la profetissa teutònica, fou una de les primeres dones que subvertí el silenci imposat des de la seua cel·la del monestir de Disibodenberg, on es convertiria en abadessa l’any 1136 i des d’on escriuria, partint de les seues visions, sobre l’orgasme femení als seus libres Causa et Curae (Problemes i remeis) i Physica (Història Natural), sempre davall l’ombra de l’heretgia. A més fou la primera en alliberar, amb les seus paraules, de la culpa a Eva a qui considerà no culpable de l’expulsió del Paradís, perquè considerava, havia sigut el dimoni el responsable de tot el que succeí, celós perquè Eva podia donar vida, i ell no. Coneguda per les seues visions místiques, les quals pintà acompanyant els seus manuscrits, també fou una monja cèlebre per les seues composicions musicals d’inspiració divina. L´any 1150 abandonà el monestir de Disibodenberg per fundar l´any 1150 el monestir de Rupertsberg i durant anys fou l’única dona autoritzada per l’església per a predicar la paraula de Déu.

Una altre exemple de dona que anà contracorrent en un món dirigit per hòmens fou Clara Ofreduccio (1194-1253) coneguda posteriorment com Clara d’Assís, qui decidí seguir a Francesc d’Assís, abandonant la seua vida de noble per establir-se fins la seua mort en el monestir de Sant Damià, des d’on duria a terme una vida de pobresa semblant a la dels germans franciscans i des d’on escriví per a la seua comunitat de dones, la regla de les Germanes Pobres de Santa Clara, aprovada pel Papa Inocenci III el 10 d’agost de l´any 1253, sols un dia abans que ella morira. Clara d´Assís fou la primera dona que escriví una regla per a dones i amb ella així naixeria l’Ordre de les Clarisses. Anys després, Caterina Benincasa, coneguda després com a Santa Caterina de Siena (1347-1380) qui des dels set anys decidí consagrar la seua divinitat a Déu, participà activament en un context polític complicat com fou el del Cisma d’Occident on a Roma i Avinyó (França) dos papes, Climent VII i Urbà VI, respectivament, es disputaven el poder. Caterina de Siena visità la cort papal d’Avinyó en juny de l’any 1376 per recolzar la tornada del Papa Gregori XI a Avinyó i durant els anys del Cisma (1378-1417) escriví nombroses cartes on exigia la unitat del Papat i fins la seua mort, es declarà partidària del Papa de roma Urbà VI. Caterina de Siena no sols fou la consoladora de les persones afligides i infermera de les persones malaltes, sinó que sempre, amb força i autoritat moral, sapigué ser predicadora itinerant i consellera davant polítics i eclesiàstics.

L’any 1431 i amb poc més de dinou anys, moria cremada en una foguera per heretge Joana d’Arc, coneguda també com la donzella d’Orleans, qui en ple context de la Guerra dels Cent Anys, liderà l’exèrcit francés que expulsà els anglesos del país, per ser després coronat Carles VII com a rei de França. Animada per les visions místiques de l’Arcàngel Sant Miquel, Santa Margarida i Santa Caterina d´Alexandria, i amb tant sols 19 anys, abandonà la seua vida a Domrémy, es tallà els cabells i amb la seua armadura de ferro, alliberarà a França de la dominació anglesa amb un exèrcit de 5.000 hòmens. En 1803 fou declarada símbol nacional de França per Napoleón Bonaparte. Carl Theodor Dreyer, l’any 1928 dirigí la pel·lícula muda La passió de Joana d´Arc basada en la documentació autèntica del judici. El suplici, el martiri, la desesperació, el dolor i els plors, es fan palesos en el rostre de l´actriu Maria Falconetti, qui mai més tornà a participar en un pel·lícula.

En temps de la Inquisició, Teresa Sánchez de Cepeda Dávila y Ahumada, més coneguda com Santa Teresa de Jesús (1515-1582), mística i transgressora, alçà la seua veu per proclamar la igualtat en l’educació front la desigualtat observada en la cúria eclesiàstica, reivindicant la veu de les monges per prendre decisions en els seus convents. “Ens tenen acorralades”, arribà a dir. Dona lliure i independent, criticà al inquisidors per prohibir llibres, per censurar les seues publicacions i per desvallisar la seua biblioteca. Fou la fundadora de les Carmelites Descalces l’any 1562 i des de 1573 fins la seua mort, creà dèsset convents on l’austeritat, la clausura, la pobresa i la lectura espiritual, serien part fonamental per a la formació de les monges. Fou proclamada Doctora de l’església l´any 1970.

La bilocació, la propietat mística i sobrenatural de poder estar en dos llocs al mateix temps, va fer que la Beata María de Jesús de Ágreda, nascuda María Coronel y Arana (1602-1665) a la població d´Àgreda (Sòria), tinguera una qualitat excepcional i única per transportar la seua ànima a la Nova Espanya, on cristianitzà a nombrosos indígenes Xumana de la Baixa Califòrnia i Texas, i on era coneguda com la Dama de blau. L’any 1631, el franciscà portugués fra Alonso de Benavides visità Àgreda per conéixer a la monja i també abadessa María de Jesús de Ágreda. Fra Alonso de Benavides havia arribat recentment d´Amèrica on havia batejat nombrosos indios, els quals li havien explicat que una dona blanca coberta per un mant blau, propi de les monges concepcionistes, se´ls havia aparegut per anunciar-los que prompte uns misioners arribarien a les seues terres per batejar-los. I així fou. Felip IV coneixedor de la importància mística i intel·lectual d’aquesta dona, la visità en el seu convent l’any 1643, mentre viatjava de camí a Catalunya. Des d´eixe moment, cada quinze dies i durant vint-i-dos anys s´intercanviaren el monarca i la monja sis-centes díhuit cartes plenes de pensaments polítics, religiosos i supersiticiosos. La Inquisició, desitjosa sempre de crear por, incertesa i culpa, interrogà en diverses ocasions a María de Jesús de Ágreda pel recel creat davant la bilocació i per la relació tant estreta com a consellera espiritual i política amb assumptes d´estat que tingué amb el monarca Felip IV. La seua obra La mística de la ciudad de Dios fou prohibida i la seua beatificació fou paralitzada l’any 1773 pel Papa Climent XIV i així continua a l’actualitat. L’any 2008 la població d’Àgreda s’agermanà amb l’estat de Nuevo México.

Poderoses és una exposició que ret homenatge a totes elles, presents també en la vida de l’artista Alejandro Mañas influenciat per les seus aportacions al coneixement. Mitjançant el color daurat i el negre, junt el minimalisme que ha caracteritzat la seua obra, l’exposició busca traslladar-nos a un espai de recolliment i de sensacions profundes, arrelades a experiències místiques i transformadores, on les percepcions interiors viscudes tinguen el protagonisme màxim. Els conceptes visionaris de llum, enamorament i intel·ligència es deixen palpar en l’atmosfera creada per a l’ocasió, acompanyats per uns sentiments de renovació, tranquil·litat i calma, que ens aquestos moments de pandèmia són d’agrair.

En aquesta exposició, Alejandro Mañas conjuga el passat i el present de les dones posant èmfasi en la necessària reconstrucció de la genealogia feminista, esborrada en temps passats, amb la intenció que aquesta aflore i s’entrellace amb les dones valentes i fortes que rodetgen a l´artista (sa mare, les dones de la seua família, les seues amigues, les seues companyes de treball). Per a Alejandro Mañas totes som poderoses, totes som valentes perquè cada dia fem front a una societat d’estructura patriarcal molt complicada per a les dones. Una societat patriarcal de sòl enganxós caracteritzada per la baixa qualitat laboral de l’ocupació femenina, unida a la precarietat dels llocs de treball deguda principalment pels arrossegaments patriarcals del deure ser dona, i per un sostre de vidre, una barrera simbòlica, transparent i forta com el vidre, que dificulta que les dones assolim càrrecs directius. Traves que cada dia, totes encara hem de sortejar, com les nostres ancestres ho han fet des de temps immemorials.

Irene Ballester Buigues
Doctora en Histporia de l’Art

Pedreguer (Marina Alta), febrer del 2021

---

^[1] Corintis 11:3

^[2] Corintis 11: 34-35