Líneas inesperadas. Guillem Martínez

LINEAS INESPERADAS

Entrevista a Guillem Martínez

És periodista, escriptor i assagista. Guionista de sèries satíriques com Polònia a TV3. Ha escrit llibres com Pásalo, La Barcelona RebeldeFranquismo-Pop, etc. Parlant amb ell notes ràpidament que l’escriptura i la crítica literària són les fonts a partir de les quals es nodreix la seua xarxa referencial primera.
Ha mantingut un blog durant dos anys i ha coordinat el llibre La Cultura de la Transición. Crítica a 35 años de cultura española. És algú apegat a l’actualitat i que interroga l’entorn de canvis al seu voltant.
Molts pensadors ho han explicat d’altres maneres, però la seua manera d’etiquetar la nostra realitat cultural i social forma part d’un diccionari fonamental del canvi.
És ja, entre molts, escriptura i visió de ruptura totalment naturalitzada. Cap al mes de novembre estarà a València convidat per a intervindre en unes reunions entorn de la premsa. Serà una bona ocasió per conéixer-lo de primera mà.

Imagen extraída de la entrevista en Mecánica del Muro

Imagen extraída de la entrevista en Mecánica del Muro

Quin és l’inici del concepte CT o Cultura de la Transició?

Vaig fer un llibre que va sortir el 2000. És deia Franquismo-Pop i va coincidir amb el 25è aniversari de la Fira del Franquisme. Era un llibre en principi com havia de ser: molt poc programàtic. Era una antologia d’autors amb diferents autors i generacions parlant del franquisme. Els més vells eren Montalban, Mendoza i altres aleshores més joves com Casabella, Jordi Costa, David Trueba i Toni Àlvaro. Llavors, vaig fer un pròleg agafant com a referència els llibres oficials sobre els 25 anys de publicacions culturals, Pablo Fussi, José Carlos Mainer i tota aquesta gent. Va ser un clic. Vaig veure que hi havia una coincidència amb la realitat. Vaig veure que començava, al meu ofici de periodista, a tindre seriosos problemes amb el límit del possible que pots explicar. Vaig fer un petit pròleg i això és l’origen.

A partir d’aquí com desenvolupares aquest concepte?

De moment el vaig deixar allà. D’aquest llibre no va eixir cap ressenya. Vaig adonar-me que havia tocat un límit però no saps vertebrar-ho. Va coincidir amb un moment de crisi professional i vaig decidir fer un màster. I aquest màster l’havia de fer jo perquè no existia aquest tema i vaig estar un parell d’anys fent un blog-diari sobre quin és el límit de la cultura espanyola, en què consisteix i aquí vaig trobar a molta gent. Convidava a debats a gent al blog com Constantino Bertolo, Ignacio Echevarría,…i vam donar amb això, amb aquesta cosa.
En principi, la gènesi de tot açò era molt literària. Era, perquè no podien haver crítiques de literatura espanyola determinades que no fossin com les que ja hi havia. El final de tot açò és molt diferent. És o psicologia social o història de les mentalitats. És trobar els mals culturals espanyols que penso que han sigut vàlids fins fa poc, però que ja no ho són.

Precisament, volia preguntar-te sobre la validesa de la CT en l’actualitat però abans m’agradaria que parlarem del cas Echevarria. Va ser prou sonat i l’amollaren del periòdic precisament per una ressenya concreta.

Sí, el varen fer a fora. Lo més curiós va ser l’explicació que donaren:

“La cultura española ha dejado de ser hace años un arma de destrucción masiva”. Això és lo que t’explica la CT. No és un arma, la cultura. És una banda sonora de l’ascensor que ve a donar la raó a un Estat.

Ara precisament ha sortit un llibre de Luisa Arena Delgado que recomano i que es diu La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española. On parla d’un fenomen que està passant i és que la universitat espanyola no existeix; ha mort. Ha mort per l’Estat,
És una cosa molt nova i molt única. De cop, una universitat que era un fet original de conflicte cultural a Espanya doncs no ho és i s’està creant aquesta universitat també a l’USA, a França en certa mida. Aquesta noia de la Universitat d’Illinois ve a plantejar el fet espanyol com l’Estat polític que més inversió cultural i violenta ha fet en els últims 200 anys. I és com per a plantejar-nos, perquè cal invertir tanta cultura en un Estat que segurament no el volem ningú.

I tu, has tingut problemes en el teu vessant periodístic?

Sí, però tot es quantifica per la CT, tot és “este tio és un friki” o “s’està mirant el melic”. Per exemple, vaig traure un llibre sobre el funcionament cultural de l’11M que va vendre 10.000 exemplars i no està malament, sense cap ressenya.
Quan en aquesta Cultura de la Transició optes per altres vies culturals que, alerta; poden ser avorrides, han de ser sotmeses a qualsevol crítica cultural també. Doncs és una patologia o ets un rancorós o ets un “solterón”,… Però sempre per algun tipus de patologia. Sembla que és alguna malaltia psiquiàtrica o un tret personal com l’heroisme. És tan meritori no tornar-te’n rancorós! Precisament, parlar de tot açò és molt positiu. Dona molta vidorra. Tinc un amic, el Xavi Calvo, un escriptor molt bo en castellà que un dia parlant de la CT digué: “En España hay un rollo que si quieres entrar en la CT tienes que envejecer 30 años”

En altres entrevistes comentaves que La CT se sosté sobre tres conceptes fonamentals; unitat, cohesió i estabilitat has trobat en aquest sentit alguna confirmació últimament?

Sí, ara de manera instintiva anem trobant papers que ho demostren. L’informe Huntington dels anys seixanta que informa dels canvis necessaris a Espanya i la construcció que ha de tenir i que coincideix bastant amb la Constitució que tenim. El tio explica que per fer una transició democràtica a Espanya han d’haver-hi uns quants canvis i alguns d’ells són culturals. Me’n recordo d’un ara mateix que diu que hi ha una tendència a Espanya que els periodistes se senten propietaris del seu treball i això ho hem d’evitar. Això és un canvi cultural i s’ha fet. Bàsicament, el punt de partida de tot açò de la CT és que en un moment d’inestabilitat i d’atzar com és la transició les esquerres només tenien dos capitals. Un és el carrer i l’altra era la cultura, amb un domini hegemònic de la cultura i van donar això a l’Estat a canvi de participar en la negociació. Llavors, la cultura va passar de ser una eina de mobilització inclús de problematització a ser precisament el contrari: una eina per desproblematitzar.

Imagen extraída de la entrevista en Mecánica del Muro

Imagen extraída de la entrevista en Mecánica del Muro

Hem parlat fins ara dels trets fonamentals de la CT, els seus orígens i desenvolupament històric però m’agradaria que intentàrem junts baixar encara un poc més i que parlàrem de qüestions més concretes. Tal volta no tant d’Estat com de ciutat o de barris. Per exemple, has parlat de cultura i carrer i a València hi hagué un moviment molt fort precisament als anys 70 que es deia La Cultura al Carrer.

Doncs, no ho coneixia.

Tal volta aquest esclat va morir per dos vessants. La primera perquè els líders naturals dels barris que movien tot allò estaven més pel benestar i el desenvolupament social lligats a la cultura i l’altra per la construcció d’equipaments com les Cases de Cultura. El que va passar és que aquells líders naturals els introduïren dins de les Cases de Cultura ja construïdes i calia gestionar-ho. Ací entrem al territori de la gestió que estaria, al llarg dels anys, filtrant i administrant la CT. La meua pregunta és: Creus que la gent era conscient?

No, la gent no era conscient. Jo crec que efectivament hi havia una idea de benestar molt nebulosa. Es pensava que la sanitat, l’ensenyament havien de fer part de l’Estat, i d’una manera molt instintiva i gratuïta es va posar la cultura. I la cultura distribuïda per l’Estat és un malson. Es va fer i suposo que amb certa bona intenció desenvolupant la cultura com a dret. Però en el fons és el domini de l’Estat per part de la cultura i és una aposta absoluta que poques cultures europees han tingut. Aquí tota cultura era Estat, fins fa poc. I no sols és el “Estado malvado”, també s’ha de dir que les apostes culturals de les esquerres, en aquell moment, fora de l’Estat, eren molt avorrides. També varen morir d’avorriment. No eren “sexys”.
He estat estudiant el rotllo anarquista a Barcelona als anys 70. Van morir per avorriment. Era una cultura molt moralista, molt circular, molt previsible. Va començar a fer els deures però no els va acabar.

D’aquell moment a Barcelona conec el moviment de les ràdios lliures…

Sí, i el vídeo lliure. Però precisament el vídeo lliure va ser una metàfora perquè va demanar una subvenció i no se la van donar, cap al 78. I també tot lo que eren fanzines i revistes que eren collonudes, doncs, tinc la sensació que al final eren molt avorrides. És una sensació però no ho he investigat.

També hauríem de parlar d’una revista fetitxe, Ajoblanco, però quant a experiència personal, encara que molt col·lateral, recordo més la distribució de pelis independents que es va fer als anys 80. Gent que estava a Barcelona ho organitzaven amb una furgoneta.

Sí, és important Ajoblanco perquè és important la cultura llibertària perquè jo crec que en aquell moment era l’única que podia fer la campanada. Tot lo que era dels PCs es va fusionar amb la CT molt ràpidament. De fet, hi ha l’anècdota divertida que a Barcelona hi ha un combat cultural molt bèstia a partir de dues institucions. Una era l’Assemblea d’Actors i Directors de l’Espectacle i l’altra l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle. Una marxista la primera i una llibertària que era la segona. La segona les va passar de voltes. Va fer el primer GREC que és una temporada de teatre. Va ocupar sales. Encara que he sabut que algunes es varen llogar i també mola saber-ho. Allò va canviar tota la fisonomia teatral de la ciutat i de la qual viu encara Barcelona. Finalment, l’associació llibertària no va poder més i va desaparèixer perquè va entrar una altra dinàmica que era el municipi i l’Estat. I aquí ve lo bo. Els primers tècnics culturals dels municipis venien tots de l’assemblea marxista, del PSUC. Encara que és molt grandiloqüent dir marxista. I aquí venen els tècnics culturals que es varen encarregar de desproblematitzar la cultura.

I, creus que tota aquesta gent, tots aquests tècnics, són els que han fet el tap generacional?

Al principi jo el veia però ara no. Ara penso que és un tap cultural. Dóna igual l’edat que tinguessis mentre compartissis aquests punts de vista. De fet hi havia, açò és una cosa que deia l’Ignacio Echevarria, que aquí quan es moria un intel·lectual orgànic hi havia un altre clònic que naixia al seu lloc. No cal tenir una gran personalitat ni uns grans punts de vista per a la cultura d’Estat no has de ser molt brillant. Has de dominar els punts i de fet aquest és el drama. Tenim un “staff” cultural d’escriptors que són això: okupes. Escriptors que ocupen llocs que no els hi pertoquen. Almenys no per la seva obra sinó per la seva obediència. De fet, l’obra de tota aquesta gent desapareixerà. Quan es moren aquesta gent desapareixen perquè no hi ha obra. Bo, sí, hi ha Marías que sí que quedarà. Hi ha Bolaño que també quedarà. Aquest dos no m’atreviria a dir-los CT en cap moment.

Perquè creus que una part tan gran d’altres generacions i professions de la cultura, més joves, continuen intentant reproduir els mateixos esquemes culturals, en les formes d’escriure, de dir, etc.? Perquè intenten entrar a dins d’aquest espai?

No ho sé, jo. Però és que no sé si existeix aquest espai ja. De fet és un sector en crisi. L’Estat no inverteix en cultura. Totes les professions estan desapareguent. Hi ha un malestar molt gran al sector de la cultura perquè l’Estat ja no pot garantir el seu model. El model ha desaparegut.

Però per exemple, en el cas de València, l’escena oficial s’està mantenint mirant cap arrere i amb una mirada molt des problematitzadora. Està molt cohesionada encara, està fent un tap també defensiu perquè hi ha una forma de fer polítiques culturals i pensar la ciutat, encara molt bèstia…

No sé si és tan bèstia, eh! Jo el veig molt caigut, molt caigut. No ho veig. Francament, en aquest moment d’impàs és quan la cultura fa més nosa que servei a l’Estat. Li queden quatre telediaris i la verticalitat esta que coneixíem ja no existeix. Ara, és una tonteria però una entrega de premis és patètica. L’entrega de premis del Wert es va trobar amb els estudiants ningunejant-lo, Marías ja ha dit que no rebrà cap premi de l’Estat, que més…

La cultura ara mateix és com una paròdia del que va ser. És una paròdia absoluta. Però a la vegada sembla que la cultura de mercat està revifant i també és normal que aquesta sigui la comunitat cultural més gran. Al costat d’ella estan havent petites editorials, llibreries cooperatives especialitzades en pensament feminista per eixample que fan també comunitats de 10.000 persones i això mola.

Que penses de l’impuls de les industries creatives, de la innovació, l’emprenedoria i tot allò que sembla no té memòria?

Desproblematitzar és una opció i és una opció molt higiènica i molt respectable. El problema greu és quan té qualsevol vincle amb l’Estat. És terrible. Si una comunitat de “consumidors” de cultura decideixen optar per una cultura des problematitzadora és el seu dret també. L’Estat amb aquesta crisi ha fet un pas enrere molt gran i segurament no tornarà a ocupar el mateix puesto, almenys seria desitjable. La cultura és una cosa de la societat. És nostra. La fabriquem, la compartim i ens entenem nosaltres. Vull dir també que no tota la cultura ha de ser igual. Hi han dies que jo necessito una xorrada desproblematitzadora i hi ha dies que no. Lo important és treure-li la funció política de l’Estat. Això és importantíssim.

València ha fet una megaciutat blanca que és CACSA com formula CT i té la seua versió municipalista o CB molt bel·ligerant amb el Cabanyal. Que penses de les ciutats-marca?

Tots tenim la nostra pròpia versió CB sobretot a les ciutats. Lo de la ciutat-marca ho va inventar Barcelona. Va ser inventada copiant-se coses de la costa Est i l’Oest. Es va fer una cultura vertical que no qüestionava això. Era posar Barcelona al món, amb el Guggenheim posar Bilbao al món. Amb el rotllo valencià doncs era posar València al món. Veritablement no va haver cap tipus de resposta a tot açò. Per exemple, a Barcelona no més va eixir qüestionant-lo el Montalbán, en 1992, cap més. I sort que ho va fer Montalbán, si l’hagués fet un altre l’hagueren tractat de friki. I segurament va fer el friki, segons ells, era l’amargat que no volia que Barcelona fos lluenta.
Tot això està vinculat a l’únic negoci espanyol, amb un model que és la societat mixta. Un model que València va copiar molt ràpid. És crear societats mixtes privades-públiques per fer una marca de ciutat, com una Vila Olímpica. Els gastos d’organització els paguem nosaltres com les clavegueres i els beneficis són privats. És una cosa que ha passat al món de la construcció i de la política. L’originalitat catalana en aquest boom va ser la independència de les caixes. Al País Valencià, el país de la festa d’Espanya, no eren independents però trobaves el règim. Allà tenies el“pelotazo inmobiliario, construido por unos que a su vez se daban el crédito y, a su vez, dominaban la institución”. És el «do de pecho del régim».

Penses que estem front un canvi cultural?

El 2011 hi ha hagut un canvi cultural a Espanya descomunal a tot arreu. És un miracle. Hi ha generacions que jo tampoc coneixia. Està havent-hi un canvi cultural que ja no és resistencia sinó més bé possibilitats de ruptura.
I quins penses que són els eixos d’aquest canvi cultural? Què entreveus?

Lo principal és que hi ha hagut una ruptura cultural. De tota la propaganda d’Estat hi a gent que no li ha tocat que ha creat altres cultures. El 15M és l’expressió de tot açò. El principal eix de tot açò és la paraula democràcia. És que hem d’estar construint una altra idea de democràcia, total i absoluta. Eixa és la batalla del segle XXI. Si tenim la democràcia que ens ve de la UE o aconseguim construir una democràcia propera.
I en l’àmbit cultural, quines creus que serien les quatre paraules…

Lo primer és que detecto que és molt difícil de detectar i això ja mola. La qual cosa implica que farà falta crítica. Farà falta un periodista cultural que t’explico lo que hi ha. Ara mateixa no hi ha. Les ressenyes continuen sent molt fluixes… Hi ha gent jove, això és fonamental i bèstia, que ha mantingut la crítica literària a Internet. Un gènere que no existia a Espanya. La crítica d’art per lo vist també. I és una cosa molt bèstia, els mitjans no aportaven aquestes dues possibilitats. Farà falta gent que informi de lo que està passant i dels nous fenòmens. Jo detecto coses molt rares i molt disperses. Per exemple, nous moralismes. Detecto també una literatura molt social amb sorpreses lúdiques. No ho sabria explicar. De fet ara es ven molt poc i s’està editant molt. Ha aparegut un nou fenomen que és la petita editorial i la petita llibreria cooperativa i això és nou., des de fa tres anys és un boom, sobretot és assaig. Espero que no acabi tan avorrit com als 70’ i no acaben tots en un Marcuse…no sé.
També detecto que hi ha fosses de CT com Catalunya. Tot el procés aquest del 9N doncs està repercutint en l’última oportunitat que una institució estatal faci cultura vertical i l’està fent prou bé. Si no se n’ix de mare serà l’ultim procés vertical. Però, el debat és si se n’eixirà de mare o no.

Imagen extraída de la entrevista en Mecánica del Muro

Imagen extraída de la entrevista en Mecánica del Muro

 

Eva Caro

Los comentarios están cerrados.