La llamada de Ismael Serrano en el Musical

Ismael Serrano presenta su disco La Llamada
Teatre El Musical
Plaza del Rosario, 3. Valencia
Sábado 5 de diciembre, 2015, a las 21.00h. 12€

El Teatre El Musical abre la programación de conciertos de esta temporada con una voz de lujo: la de Ismael Serrano, que actúa este sábado día 5 de diciembre a las 21 horas. El cantautor madrileño vuelve a Valencia, recuperando de nuevo el formato de voz y guitarra de sus inicios musicales para interpretar los temas de su último disco, La llamada, y también los grandes éxitos de su carrera. La fidelidad de sus muchísimos seguidores se ha vuelto a poner de manifiesto y en el primer día de venta anticipada por internet se agotaron todas las entradas.

Ismael Serrano es un artista comprometido y ha querido formar parte de la nueva etapa cultural que se ha iniciado en El Cabanyal-Canyamelar con la reapertura del teatre El Musical, un emblema en el barrio que ha protagonizado durante años una gran movilización vecinal en contra del plan urbanístico municipal que pretendía ampliar la avenida de Blasco Ibáñez hasta el mar.

El cantante madrileño Ismael Serrano. Teatre El Musical.

El cantante madrileño Ismael Serrano. Imagen cortesía de Teatre El Musical.

El último disco de Ismael Serrano, La llamada, debe su nombre a las tradicionales llamadas del carnaval uruguayo y es su noveno trabajo de estudio. En él se refleja el momento vital del cantante, con canciones de aire popular, amables, que invitan a la lucha social desde la esperanza y que transitan por su juventud, los cuentos y la poesía. La llamada también es su propio grito: basta de lamentos, es hora de alzar la mirada, “vivos y rebeldes”.

El siguiente concierto en la agenda del Musical es doble: el viernes 11 de diciembre actuarán Joan Miquel Oliver y Gener. El fundador, compositor y guitarrista de los legendarios Antònia Font vuelve a lomos de Pegasus, su último disco en solitario. Joan Miquel Oliver sigue fiel a su imaginario poético y a un universo musical variado y personalísimo, en diez canciones al margen de toda regla y convención. Su concierto en El Musical será en formato power-trío con el también ex Antònia Font Jaume Manresa a los teclados y Xarli Oliver a la batería.

Imágenes de Joan Miquel Oliver y el grupo Gener, por cortesía de Teatre El Musical.

Imágenes de Joan Miquel Oliver y el grupo Gener, por cortesía de Teatre El Musical.

Compartirá cartel con el grupo valenciano Gener, el proyecto musical de Carles Chiner que ha conquistado al público y la crítica con su disco de debut. El temps del llop ha ganado recientemente dos premios Ovidi: al mejor disco pop del año y a la mejor letra , por la canción Contrallum. La portentosa voz de Chiner y su sólido sonido en vivo contribuyen a afianzar en directo una de las propuestas actuales más atractivas de la música en valenciano, capaz de unir las influencias del rock americano con las raíces mediterráneas.

Imágenes de Pep Gimeno Botifarra y Maria Arnal, por cortesía de Teatre El Musical.

Imágenes de Pep Gimeno Botifarra y Maria Arnal, por cortesía de Teatre El Musical.

El sábado 12 de diciembre la propuesta musical también es doble, con un concierto de Pep Gimeno Botifarra y de Maria Arnal con Margel Bagés. Dos grandes voces en el escenario que han sabido llevar la música popular hasta una nueva dimensión y llegar a nuevos públicos, partiendo de la tradición. El Botifarra y Maria Arnal cantarán juntos algunos temas, en una noche única para saborear el arte de dos renovadores del folclore musical.

 

Senior, el vers lliure

LÍNEAS INESPERADAS

El 18 d’octubre vàrem mantenir una conversa Miquel Landete i jo de matí al carrer Museu de València.

Des d’aleshores, aquesta conversa la tenia al cap. No sabia quan traure- la perquè necessitava estar plenament pensant en la ciutat.
De la mà de Miquel Landete comence un nou dossier, més ampli, més lliure, més bravo i per damunt de tot més lliure.

Tu, com comences en el món de la música? Perquè jo he sentit dir a alguna gent de les Deesses Mortes que tu estaves treballant d’informàtic i arribà un moment que t’ho deixes tot? No?

No, jo sempre he sigut un consumidor de música. Vaig començar als quinze anys a consumir música. Mon pare sempre ha sigut un músic frustrat i omplia la casa d’instruments. Jo intentava tocar però no m’aclaria en cap instrument i no m’agradava. Un dia en la cambra del poble vaig trobar una guitarra espanyola i vaig començar a aprendre els acords; amb la particularitat que només la vaig agarrar vaig començar a compondre cançons. Llavors, jo sempre he escrit cançons. Més o menys eixa és la meua relació amb la música.

Ha sigut paral·lela?

Sí, jo en els dos primers dos acords vaig fer la primera cançó. Quan sabia tres ja en vaig fer-ne altra. Aleshores, anava ampliant coneixement tècnic de la guitarra – encara estic molt verd- amb l’escriptura de cançons. Eixa és la meua relació amb el món de la música. El que passa és que sempre he sigut un consumidor de concerts i de discos.

Però, tornant a la pregunta que feia abans, realment quan fas el canvi? T’ho deixes tot?

El que va passar és que jo la meua primera cançó la vaig fer als disset anys. Continue tenint la música com a hobby, és a dir, com a hobby de quedar amb gent per tocar i fer algun concertet. Jo sempre seguixc escrivint cançons. Aleshores, vaig acabar la universitat; on ja tenia el primer grup. Comence a treballar i cada volta li dedique més temps a la música.
Fins que arribà un moment que deixe de fer cançons en anglés. Perquè cal dir que jo les feia totes en anglés. Perquè el 98% de la música que escoltava era en anglés i per tant vaig començar escrivint en anglés.

Va haver-hi una època en la meua vida que es varen ajuntar diverses coses. Una d’elles és que vaig decidir deixar de treballar d’informàtic i dedicar-me a la docència. Una altra, va ser que vaig decidir canviar de l’anglés al valencià.

Per què?

Perquè vaig sentir als Antònia Font i em varen encantar. Els Antònia Font eren un grup que em pareixia totalment extraterrestre. I em recordava molts grups ianquis que m’agradaven. I jo no havia tingut ningú com a referent de música en català que m’agradara mai. Els meus pares sentien Raimon, l’Ovidi Monitor i tot això. Però que m’arribara a mi i que m’agradara com la música anglosaxona o els grups en castellà no havia sentit mai res, mai!

I va ser quan vaig escoltar els Antònia Font que vaig dir: “Escolta però si estos poden fer-ho, doncs, vaig a provar jo!”
I vaig començar traduir cançons de l’anglés al valencià. I en eixa època prenc consciència que jo no sóc un professor que faça cançons sinó que sóc un escriptor de cançons que es guanya la vida fent de professor que és diferent. Aleshores, prenc consciència que això no és un hobby i tampoc és una professió. No és una professió encara que va haver-hi un any de la meua vida que em va donar per menjar i que vaig treballar de professor.

Vull dir que estàs en un marge que no és de ningú eixe marge només és teu. No és que t’agrade anar al cine, ni que visques de pintar quadres. És una passió que està en eixos llocs.

I quan passa això, en quin any?

Això és per l’any 2004 i el 2005

Aleshores, ja montes el grup o ja vos coneixíeu i va ser més natural?

Va ser prou fluid. Jo ja tenia un grup, Landy, on cantava en Anglés. Va traure dos discos i ho vàrem deixar. Va haver-hi unes interaccions un poc estranyes al final de la vida del grup i jo vaig dir que no estaria mai en cap banda i que faria carrera a soles.

I el 2006 vaig gravar dues maquetes, en el poble, jo a soles. Vaig passar-les i a la gent li agradaven. Aleshores, la gent amb la qual havia tocat em proposà fer un disc. Vull dir que va ser una proposta d’amics al meu voltant. I vaig dir: «D’acord toqueu amb mi però sóc jo i vosaltres. És a dir, no som un grup.»
I va ser com va nàixer Senior i el Cor Brutal que ha tingut diferents membres. Hi ha tres més estables però varen ser amics que en els diferents casos volien tocar amb mi. (El Cor Brutal són Rafa Ferreiro, Endika Martín i Juanlu Tormo.)

I el nom Senior i el Cor Brutal?

El Cor Brutal és una cançó d’un disc que m’agrada molt de Palace Music, una iniciativa d’un cantant ianqui Will Oldham en el seu disc Viva Last Blues i que té una cançó que es diu El Cor Brutal. Però no cor de cor de l’òrgan sinó de cor de veus. I ell parla que creua un tros de natura enorme per dir li a la seua estimada que l’estima i que vol tornar amb ella i pel camí tota la natura li canta i això és el cor brutal.

El món de la música com està a València ara?

Doncs, crec que està com a la resta de disciplines millor que mai. Millor que mai en l’àmbit de creació perquè s’estan creant moltíssimes coses. La gent té més ganes que mai de contar les coses que li passen. Comença a haver-hi més comunicació entre diferents escenes musicals de València encara que queda molt de recorregut que superar. Jo crec que està millor que mai. Hi ha molts estils. Hi ha moltes llengües. T’agradarà més o menys però crec que la gent li està dedicant cada volta més temps i més passió i més ganes al que fa en general. Una altra cosa són les qualitats de les gravacions, els llocs per tocar en directe, la indústria musical que en València no existeix. No hi ha un teixit. Però que com a creació està millor que mai. Uns altres factors que van després com és la producció, la distribució, el fet de tocar en directe i tot això està igual de fotut que sempre però mai hi ha hagut tanta oferta com ara.

I, seguint les teues lletres, València és una puta?

Sí, sí, perquè segueixen prostituint-la. O siga, segueixen aprofitant-la per a traure diners.

Jo quan vaig fer la cançó era una cançó d’amor. Vull dir que és una cançó d’amor. És un poc veure la ciutat com allò que la gent o que uns quants utilitzen per a fer-se rics. I quan utilitzes allò per a fer-te ric tu i que eixe “allò” estiga cada volta pitjor, doncs, s’acosta molt a la prostitució.

Sí, jo sé que segueix sent una puta i que tota la responsabilitat no és sols de la gent que l’aprofita sinó que la gent que mira a un altre costat també. Callen i no diuen res. Són còmplices. Eixa complicitat s’ha de tractar de trencar.

Concierto de Senior. Foto: Victor Parreño

Concierto de Senior. Foto: Victor Parreño

El teu posicionament és molt reivindicatiu i molt clar. El tenies clar des del principi?

Bo, és un poc una progressió de viure en aquesta ciutat. Per poc que mires t’enfades.

I sí que en el primer disc estava València eres una puta i un parell més però crec que ha sigut progressiu. És a dir, no és que des de sempre jo haguera volgut fer cançó protesta encara que jo partisc d’unes premises. Eixes que van traure a la llum les feministes en els anys seixanta amb allò de “el que és personal és polític”.

Aleshores jo faig cas i els fets personals són polítics. Jo no parle a la societat. Jo parle a un individu en concret. Parle sempre en primera persona o en segona però del singular normalment. Jo crec que el canvi personal és el que fa el canvi global. És una cosa que tinc clara. Del que es tracta és de fer. És això, que tu com a persona canvies i que fages que canvie al voltant i que s’escampe.

I tu, per exemple, en els teus concerts veus tanta gent que et busca per la qualitat de la música o per una adhesió a les lletres. Creus que és una mescla?

A mí m’agrada pensar que és una mescla però en realitat no ho sé. Perquè al principi quan nosaltres començarem a cantar en valencià a València estàvem en terra…

Vull dir, fem rock americà cantat en valencià. Amb la qual cosa la gent que li agradava el rock americà cantat en anglés o en castellà al·lucinava. Deien: “Estos no son de los nuestros”.

I la gent que fa música en valencià quan anava a algun festival i tocava amb Orxata o amb Aspencat flipaven i deien: “Que fan en tot eixe soroll en les guitarres? On aneu en tanta guitarreta?

Eixa era una observació que ens feien moltes voltes. Però pense que a poc a poc hi ha gent que s’està adherint dels dos costats.
I en l’àmbit de lletres, a la gent que li agraden les lletres supose que no li agradarà el grup perquè està prou present encara que la música sí que té el seu particular.

Però, sí que hem estat sempre entre eixos dos mons que són diferents. Nosaltres, no sé per què estem al mig i estem intentat trobar el nostre lloc. Crec que ja ho hem trobat i a la gent que li agrade doncs bé i al que no doncs tampoc passa res!

Miguel Landete. Foto: Bego Lozano

Miguel Landete. Foto: Bego Lozano

Jo he estat en algun concert teu. Un em va agradar molt. Va ser la presentació del disc València-Califòrnia a la Sala Russafa. Anava en amics, del món de l’art. No et coneixien i estaven flipats de veure la teua posada en escena, sobretot, de la utilització dels vídeos i la imatge. És un element prou estrany i és una aportació que no veus normalment en altres grups. Com feu això?

Això, tot és Begoña, la meua xica. Perquè des del principi a mi m’ha agradat molt tot el rotllo audiovisual i Begoña treballava en eixe món. A partir d’ella, per a la gira del primer disc hi havia un tipus de projeccions, per al següent unes altres i per a València-Califòrnia altres. En cada concert hem utilitzat una escenografia. De fet les cases eixes encara estan.

Era un dubte que teníem. Les cases eixes feien part de l’escenografia? Perquè de fet el comentari va ser que pensàvem que hi havia un teatret montat ja i que vosaltres vos havíeu acoblat al mig d’això…

No, no, eren nostres perquè en la portada del disc sí que hi ha un ocell que porta una casa. El leitmotiv del disc era agarrar la ciutat i portar-te-la a Califòrnia, traure-la d’Espanya i ficar València en Califòrnia.

Totes les cases les va dissenyar Begoña. Ens varen ajudar alguns amics. Les projeccions són totes de Begoña.
Excepte l’últim disc El Poder del Voler on ella no ha tingut temps per preparar-ho perquè hem tret dos discos molt seguidets. El va fer Jordi Albiñana, un amic meu, però que treballa també en la continuïtat del treball de Begoña. Una de les particularitats és que en els quatre discos no hi ha cap foto; tot és disseny. Són dibuixos tot. I Jordi ha seguit eixa línia.

Jo tampoc volia fer projeccions en l’últim disc perquè volia que la gent es centrara directament en la música. Però supose que això seguirem fent-ho i això tot és de Begoña. Ella és una artista, sempre ha fet fotos i coses…

Concierto de Senior. Foto: Bego Lozano

Concierto de Senior. Foto: Victor Parreño

Ja és que hi havia imatges molt evocadores. Havien de ser imatges d’algú que coneix molt bé el món fílmic o és impossible veure-ho en un grup de música. La veritat és que per la gent que venim més del món de la imatge vàrem veure una connexió molt directa i un espectacle en viu molt ben treballat. No sé si t’ho han dit alguna vegada.

Sí, sí, la gent ho comenta molt però la “putada” d’açò és que resulta molt car endur-te les projeccions i l’escenografia on vages perquè són dues persones més que has de pagar.

Aleshores, les projeccions només les hem fet en València i una volta en Barcelona, en l’Hospitalet. Jo no puc pagar-ho. En Hospitalet, era el Barnasants, ens van pagar prou diners i va vindre Begoña en una amiga seua, Majo, per montar les projeccions i l’escenografia.

Però a mi m’agrada donar-li al públic de València un punt especial i el que vulga veure projeccions que vinga a València!

És un poc també fer el rotllo local.
A més a més, Begoña, fa les seues interpretacions de les lletres. I com pobreta viu tot el procés des del principi! A casa! El veu des d’un punt de vista que no ho veu ningú!

Miguel Landete. Fotograma de Senior - Gran. Water Tapers. (https://www.youtube.com/watch?v=eEP9VnG9WFc)

Miguel Landete. Fotograma de Senior – Gran. Water Tapers.

El nou disc com està anant? Heu estat per Barcelona?

Sí, va molt bé. De fet, jo tinc més ofertes de les que puc gestionar de tocar. Perquè vam clavar un disc el 2013 que era el València-Califòrnia i vaig escriure dos seguits. El final del disc El Poder del Voler ens va pillar amb mogolló de concerts. Aleshores vaig dir que anava a tocar molt menys.

De fet, faig un concert al mes o dos com a molt. Necessite aquetar-me perquè entre les dues xiquetes i el meu treball de professor és massa tela els concerts. Peró, s’estan venent molt bé, en Internet també, la gent cada vegada ve més als concerts. En Barcelona vam ficar 200 persones que per nosaltres és un record. A València, hi havia 298 persones que per nosaltres és també un record.

Vull dir que cada volta nosaltres ens movem a un nivell que d’un any a l’altre no vénen a veure-mos deu vegades més persones. Anem a un nivell de picapedrers.

I vos criden de Madrid per fer concerts ?

No, ens costa, ens costa. Nosaltres hem organitzat algun concert a Madrid perquè tenim amistats. Però nosaltres anem a dues velocitats: els Països catalanoparlants i la Meseta.

Són dues velocitats diferents. No puguem portar el mateix ritme. Et diria que per cada vint concerts ací fem un allà. A Madrid no estan gens acostumats a sentir música.

Una altra cosa és el País Basc eh? Però Madrid és molt difícil encara que amb l’Antònia Font i Manel pareix que haja trencat un poc… També ha fet algun concert però és molt complicat. Alguna volta sona en Ràdio3 però la majoria de la música és en castellà. És difícil però ho seguim intentant.

Nosaltres estem a un nivell, treballant des de Malatesta Records ací en València. Si jo haguera parlat amb una empresa o companyia ben potent com la d’Antònia Font perque anàrem “a saco amb el tema”. Açò seria diferent!

Però tal volta no vos ho haveu plantejat no?

Jo m’ho he plantejat i he decidit no fer-ho perquè em veig massa major. Tinc la sort de treballar prou sovint de professor.

Una altra cosa és que jo no tinguera feina val? I amb dues xiquetes i la vida que porte en Begoña jo no puc estar tots els caps de setmana pegant voltes. No puc estar perquè Begoña treballa de dilluns a divendres i si jo treballe de divendres a diumenge: “Se acabó!”.

Sobretot, la vida en parella. Fa dos anys vaig treballar fent cançons, fent concerts, gravant discos i de drets d’autor no m’anà malament però vaig acabar molt cansant.
Jo vull tindre-ho tot com la majoria de la gent. O siga, vull tindre un treball que tinga una nòmina a final de mes, un treball que m’agrada; ser professor, i vull de tant en tant fer un concert.

Perquè eixe rotllo mainstream, d’indústria i tot això a tu no t’interessa no?

No m’interessa massa perquè m’he descregut prou. Jo sé que en el mainstream no entraré mai perquè sóc massa major, cante en valencià i faig un tipus de música que tampoc és la més senzilla d’escoltar. Aleshores, al que aspire és que em conega més gent al ritme que siga. No sé, l’altre dia vàrem tocar en una sala i n’hi havia molta gent que no ens conexilla. Aleshores, a partir d’eixe concert, pot ser que hi hasquen deu persones més que et segueixen.
Això en l’àmbit exterior però en l’àmbit intern aspire a fer cada vegada millors cançons. Vull dir que la meua situació ideal és que jo estiguera en ma casa i algú em pagara per escriure cançons. Seria l’ideal! M’agafaria mitja jornada de professor, treballaria la resta fent cançons en ma casa perqué la gent m’escoltara i de tant en tant fer algun concert. Però això molt poqueta gent ho pot fer.

Sí, i a més a més, tens un ritme vital que ha de sostenir unes necessitats i exigències no?

Sí, així i tot, parella, família, casa, treball i rock és molt!
És molt, aleshores porte tot com puc. Hi ha coses que se m’escapen. Hi ha coses que dic que no perquè la vida en la carretera es tela!

I el tema d’estar treballant en l’escola com ho dus? Ho dic perquè per exemple la gent del món de l’art intenta evitar això si pot però tu pel fet d’estar treballant a l’escola estàs contínuament fregant-te amb la realitat, no? Creus que eixa situació t’ajuda?

He de dir que aprenc mogolló fent de professor. Aprenc cada dia. M’agrada molt donar classes. M’agrada molt la vida al centre, a l’institut. Vull dir els companys, donar classes, els claustres i intercanviar informació.

És una manera d’estar sempre formant-te. I estàs en contacte en una realitat que és la realitat del carrer. L’educació és super important però no veuràs en cap enquesta que siga una de les deu primeres preocupacions de la població. Sempre serà el terrorisme, el transvasament d’aigua, ara “el independentismo”, etc.

L’educació no podrà ser mai perquè ens l’hem «carregat» entre tots, nosaltres els primers, però a mi m’aporta tant!

Com que nosaltres hem sigut els primers a carregar-mos l’educació?

Vull dir la ciutadania en general «passa» de l’educació. No dic ni tu ni jo ni ningú en concret. La gent en general l’educació dels seus fills no… Els deixa en l’escola i au!
Però a mi m’aporta molt i aleshores no vull deixar de fer-ho.

Miguel Landete. Foto: Bego Lozano

Miguel Landete. Foto: Bego Lozano

Canviem tal volta de tema. Crec que som prou gent que notem un canvi polític però també a la vegada dóna vertigen allò “d’estrenar un món nou”. Com ho veus tu?

Sí, eixe canvi s’olora. Jo estic molt esperançat. He d’estar-ho. A voltes m’entra “el bajón” i pense que açò no canviarà en la vida però tenim una oportunitat d’or. Vull dir, el PP l’ha cagat tant! Bo, ells s’han fet d’or i les seues famílies i els seus descendents.

Però hi ha una oportunitat molt gran per fer altres coses. La primera, és per a anar millor. La segona, és per fer que la ciutadania siga partícip de la democràcia i, la tercera, per a anar “a muerte”. A anar darrere de tots els que s’han carregat açò i no deixar-los en pau fins que els tanquem!
Eixes són les coses que hem de fer. És a dir, anar darrere d’ells i que paguen!
L’única manera que tenen de no pagar és fer-se ciutadans de les Illes Caimans però així i tot cal anar darrere d’ells. Eixes coses s’han de fer.

Hi ha una oportunitat ací en València a escala municipal. Crec que som conscients la majoria però també és difícil.

És obligació dels partits per tal d’aconseguir-ho fer coalició per governar. És oblidar-se de les seues disputes internes, estic parlant d’EU i Compromís, d’una banda. Però també deixar de veure a Podemos com una amenaça i que tiren avant perquè ells no són els importants. Són òrgans de servei nostre.

Jo ho veig així. Crec que l’escenari nou s’ha de pintar, no des de zero, sinó des de la gent!

I tu creus que estan preparats per fer eixe canvi? Vull dir ser prou creatiu, honestos i valents per fer-ho?

Bé, la raça humana ja saps que té les seues contradiccions i si ets valencià doncs tens algunes coses afegides que costen!
Però el que sí que estem preparats és per demanar les responsabilitats als que pugen al càrrec. Això és important. Després el que és difícil serà acostumar-se a què et facen cas els polítics perquè la teua veu siga representada en ells.

Però també fa falta una regeneració en l’àmbit ciutadà, de com la gent viu a les ciutats. Fa falta que la gent oïsca els altres. Fa falta fer barri! Una cosa molt bàsica del funcionament de les ciutats.

I des del punt de vista de la cultura com el veus eixe canvi?

Jo crec que ací a València n’hi ha per triar en l’àmbit de formes d’expressió i de nivells de qualitat . Crec que és bàsic que la vertebració de la cultura vaja en els dos sentits. Ni tot se soluciona en ajudes ni tot se soluciona amb treball individual.

Crec que hem d’intentar que el nostre treball siga el més transversal possible, ja des de la teua disciplina artística com de les altres. Intentar mesclar mons. Crec que eixe és un objectiu que ens hem de marcar. Seguir ocupant el carrer. Això ho fem molt bé!

I confrontant-te al públic amb el qual fas però alhora acostant-te amb una certa interacció perquè; a part que és enriquidor, és el que fa avançar açò.

No estic parlant d’una situació ideal en què tots ens portem “de puta mare” perquè tots els artistes tenen egos i sempre n’hi ha gent que es “tira de la moto” i “ven fum”!

Sí, però saps que el món de la creació està molt compartimentat. Són com illes separades. Això fa una realitat molt fragmentada. Tu saps que per una banda estan els músics demanant les seues coses, per altra els del teatre, els artistes també. Al remat eixe treball transversal i comú sembla que no es fa no?

Sí, també hauria de ser un treball comú només fins a cert punt perquè també és bo que eixa realitat estiga fragmentada. Aixó permet al públic veure diferents punts de vista. Encara que eixa realitat cultural no pot estar totalment aïllada que és com està. Ha d’estar connectada i donar i rebre perquè la comunicació millora el punt de vista de tots.

És cert que ací institucionalment ha anat cada volta pitjor. Però també és cert que fa falta un canvi de mentalitat, d’obrir-ho a la ciutadania. Fer-ho més fluid.

Líneas Inesperadas

Eva Caro

Miguel Landete. Foto: Bego Lozano

Miguel Landete. Foto: Bego Lozano